Aquell dilluns que duia la faldilla curta, mentre els altres estudiants semblaven necessitar una eternitat per ficar la llibreta a la bossa i començar a fer cap, ella va anar cap a la porta. En obrir-la es va girar per dir un adéu d'aquells a tothom i a ningú i es va trobar amb els ulls del professor, que acabaven de resseguir-li les cames i somreien, agraïts. Ell estava assegut a la cadira, còmodament, el braç esquerre recolzat al respatller. Tranquil, concentrat. Com el pintor que s'asseu per valorar detingudament un quadre que el satisfà prou. El seu posat relaxat i la manera com la mirava, amb una atenció impossible de rebatre, feien semblar que a l'aula només hi fossin ells dos.
Un altre dia la sorprendria la naturalitat impròpia amb què els ulls d’un i d’altra s’havien trobat en aquell passadís tan atapeït. La seva mirada, la d’ell, plena d’un desig amic, l’acompanyaria setmana a setmana mentre anaven desgranant els misteris del programa docent. I les seves insinuacions desvergonyides, si més no, li farien més amens els viatges en metro quan, en recordar-les, ella no es podria estar de dibuixar un somriure trapella.
