La jornada

Un cafè de volguda amargor
m'endolceix els llargs matins
plens de mirades que imagino
i faig veure que no veig.

Havent dinat, sóc presonera
de la vella bastida gèlida
que em pren les tardes
i els batecs.

Als vespres, sovint robo hores al son
per escriure
i per pensar-te
i llavors crec sentir la teva veu perfumada
tendra com tots els somnis
i aspra com els meus dies.

De vegades ploro,
i m’adormo,
i no sé com despertar-me.

Llengua estrangera

Aquell dilluns que duia la faldilla curta, mentre els altres estudiants semblaven necessitar una eternitat per ficar la llibreta a la bossa i començar a fer cap, ella va anar cap a la porta. En obrir-la es va girar per dir un adéu d'aquells a tothom i a ningú i es va trobar amb els ulls del professor, que acabaven de resseguir-li les cames i somreien, agraïts. Ell estava assegut a la cadira, còmodament, el braç esquerre recolzat al respatller. Tranquil, concentrat. Com el pintor que s'asseu per valorar detingudament un quadre que el satisfà prou. El seu posat relaxat i la manera com la mirava, amb una atenció impossible de rebatre, feien semblar que a l'aula només hi fossin ells dos.

Un altre dia la sorprendria la naturalitat impròpia amb què els ulls d’un i d’altra s’havien trobat en aquell passadís tan atapeït. La seva mirada, la d’ell, plena d’un desig amic, l’acompanyaria setmana a setmana mentre anaven desgranant els misteris del programa docent. I les seves insinuacions desvergonyides, si més no, li farien més amens els viatges en metro quan, en recordar-les, ella no es podria estar de dibuixar un somriure trapella. 

T’estimaré a trenc d’ombra

Els teus ulls tornen a riure:
enfebro d’il·lusions ermes
i m’enfilo pels somnis bords
d’aquest amor secret
(de tant que fa que m’acompanya
ja no sé si el vull més per amor
o per secret).

Els ulls riuen, però no em miren.
M’eixorda un silenci que no veus,
i resolc:
t’estimaré a trenc d’ombra.

Desglaç fallit

L’estiu tenyeix de blau el cel

i impregna tots els racons amb les seves olors

però el cor immutable s’aferra a l’hivern.

Feixuc. Fred. Fràgil.

Ni el vent canicular

ni la salabror del mar

poden, saben

iniciar el desglaç.

I ara el dia ja s’escurça

i l’arbre de l’eixida deixa caure el primer bocí de tardor.

Una escletxa de llum (encara tímidament)

Avui un poeta lleugerament trastocat m’ha fet riure.

Ha estat un riure clar, ple, inesperat;
un petit oasi en la llarga jornada de llavis caiguts;
una escletxa de llum que s’escola (tímidament) entre les cortines
quan l’aire de mar les fa dansar.

Qui sap si demà un altre poeta
–aquest, penso, no tan trastocat–
voldrà obrir la finestra
de bat a bat
per deixar entrar la claror insolent que ens banyi a tots dos.

Busco l'enyor

Busco l’enyor,
la ràbia,
l’eufòria.
I trobo una pica plena de plats bruts
i una sabata vella
i un tros de pa sec.

Obro els ulls, i plou

Si tanco els ulls
i vaig on ets tu
la pluja calla.

Si tanco els ulls
i vaig on ets tu
somric sense remei.

Si tanco els ulls
i vaig on ets tu
em capbusso
en la dolçor dels teus ulls
i no en vull sortir.

Obro els ulls.
Plou.

Obtusitat insultant

Era d’un obtús insultant: quan feia per pensar, al seu malaguanyat caparró hi ressonava un silenci estrepitós. Diuen que, si les condicions ambientals eren favorables, es podia sentir l’esbufec de la neurona solitària, un gemec terrorífic digne del més dantesc dels inferns que, això sí, només semblava perceptible per la resta de mortals, mai pel subjecte unineuronal en qüestió. I és que no podia ser d’una altra manera: res no escapava a aquella idiòcia de magnitud incommensurable.