Un cafè de volguda amargor
m'endolceix els llargs matins
plens de mirades que imagino
i faig veure que no veig.
Havent dinat, sóc presonera
de la vella bastida gèlida
que em pren les tardes
i els batecs.
Als vespres, sovint robo hores al son
per escriure
i per pensar-te
i llavors crec sentir la teva veu perfumada
tendra com tots els somnis
i aspra com els meus dies.
De vegades ploro,
i m’adormo,
i no sé com despertar-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada