Una escletxa de llum (encara tímidament)

Avui un poeta lleugerament trastocat m’ha fet riure.

Ha estat un riure clar, ple, inesperat;
un petit oasi en la llarga jornada de llavis caiguts;
una escletxa de llum que s’escola (tímidament) entre les cortines
quan l’aire de mar les fa dansar.

Qui sap si demà un altre poeta
–aquest, penso, no tan trastocat–
voldrà obrir la finestra
de bat a bat
per deixar entrar la claror insolent que ens banyi a tots dos.