Inesperadament
(qui sap si també fugaçment)
el teu somriure dolç,
lluminós,
sembla haver-se proposat
tornar-me l’estiu
que aquest juliol ens vol escatimar. 1 de desembre del 2011
1 d’agost del 2011
Un manyoc d'anys
Són ja molts anys de lluita,
un munt d’anys que sovint em sembla un manyoc,
més que un munt.
Un manyoc d’anys de lluita
per la pírrica conquesta d’allò que altres,
els altres,
han obtingut amb normalitat,
sense consciència
ni esforç.
Un manyoc d’anys per una derrota
que ni tan sols admet rendició
perquè s’hi confon.
17 de juliol del 2011
Jo encara sóc allà
El primer toc
va ser inesperat,
en un entorn desangelat
en un moment inadequat.
En vindrien més,
i cada un em feia voler amb més força el següent.
La mà, altre cop,
el braç,
la cintura,
una etzibada juganera al maluc.
Fins que em vas abraçar.
Tu vas marxar lluny,
però jo encara sóc allà,
enganxada a tu.
9 de juny del 2011
La caleta
Avui t'he dut
de la mà
a la meva caleta.
Baixàvem pels graons,
i somreies.
Allà s'han rebolcat
l'aigua blavíssima
amb la blanca sorra,
les teves mans
i els meus desitjos.
de la mà
a la meva caleta.
Baixàvem pels graons,
i somreies.
Allà s'han rebolcat
l'aigua blavíssima
amb la blanca sorra,
les teves mans
i els meus desitjos.
9 d’octubre del 2010
La jornada
Un cafè de volguda amargor
m'endolceix els llargs matins
plens de mirades que imagino
i faig veure que no veig.
Havent dinat, sóc presonera
de la vella bastida gèlida
que em pren les tardes
i els batecs.
Als vespres, sovint robo hores al son
per escriure
i per pensar-te
i llavors crec sentir la teva veu perfumada
tendra com tots els somnis
i aspra com els meus dies.
De vegades ploro,
i m’adormo,
i no sé com despertar-me.
m'endolceix els llargs matins
plens de mirades que imagino
i faig veure que no veig.
Havent dinat, sóc presonera
de la vella bastida gèlida
que em pren les tardes
i els batecs.
Als vespres, sovint robo hores al son
per escriure
i per pensar-te
i llavors crec sentir la teva veu perfumada
tendra com tots els somnis
i aspra com els meus dies.
De vegades ploro,
i m’adormo,
i no sé com despertar-me.
20 d’agost del 2010
Llengua estrangera
Aquell dilluns que duia la faldilla curta, mentre els altres estudiants semblaven necessitar una eternitat per ficar la llibreta a la bossa i començar a fer cap, ella va anar cap a la porta. En obrir-la es va girar per dir un adéu d'aquells a tothom i a ningú i es va trobar amb els ulls del professor, que acabaven de resseguir-li les cames i somreien, agraïts. Ell estava assegut a la cadira, còmodament, el braç esquerre recolzat al respatller. Tranquil, concentrat. Com el pintor que s'asseu per valorar detingudament un quadre que el satisfà prou. El seu posat relaxat i la manera com la mirava, amb una atenció impossible de rebatre, feien semblar que a l'aula només hi fossin ells dos.
Un altre dia la sorprendria la naturalitat impròpia amb què els ulls d’un i d’altra s’havien trobat en aquell passadís tan atapeït. La seva mirada, la d’ell, plena d’un desig amic, l’acompanyaria setmana a setmana mentre anaven desgranant els misteris del programa docent. I les seves insinuacions desvergonyides, si més no, li farien més amens els viatges en metro quan, en recordar-les, ella no es podria estar de dibuixar un somriure trapella.
17 d’agost del 2010
T’estimaré a trenc d’ombra
Els teus ulls tornen a riure:
enfebro d’il·lusions ermes
i m’enfilo pels somnis bords
d’aquest amor secret
(de tant que fa que m’acompanya
ja no sé si el vull més per amor
o per secret).
Els ulls riuen, però no em miren.
M’eixorda un silenci que no veus,
i resolc:
t’estimaré a trenc d’ombra.
enfebro d’il·lusions ermes
i m’enfilo pels somnis bords
d’aquest amor secret
(de tant que fa que m’acompanya
ja no sé si el vull més per amor
o per secret).
Els ulls riuen, però no em miren.
M’eixorda un silenci que no veus,
i resolc:
t’estimaré a trenc d’ombra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)